Sant Miquel del Fai

Sant Miquel del Fai és d’aquests llocs que transmeten una bellesa especial i que sense cap mena  de dubte fan palesa que el culte a la Deessa  va ser des de temps molt antics força important en les coves i salts d’aigua que l’envolten. La presència de la fèrtil natura es condensa en un espai reduït , que en forma d’embut convergeix en el punt més important, la troglodítica església de Sant Miquel.

1. Fotografia de l'autor del blog on s'observa el santuari de Sant Miquel del Fai al mig de la cinglera

El lloc on és l’església de Sant Miquel es correspon amb el punt central de la vall i des don cau un dels dos salts d’aigua. Si veiem aquesta vall com les cames obertes d’una dona podem situar perfectament l’església, que està construïda en la mateixa cova troglodítica d’adoració a Venus, com la vulva sagrada. Tot això no es fruït d’una ment escalfada, ara veurem els fets que ho confirmen…

2. Entrada a l'ermita troglodítica de Sant Miquel del Fai, dins d'una cova o bauma

Els mateixos autors del llibre de Llegendes de Sant Miquel del Fai ho diuen a la seva manera; “Sant Miquel del Fai es replega fetalment a l’entrada dels cingles, quelcom de maternal l’embolcalla”.

Altres elements ens reforcen l’existència dels cultes a la deessa abans de que fos cristianitzat en nom de Sant Miquel.  El mateix Antoni Pladevall , en les llegendes, refereix sense embuts:

“Molts anys abans d’existir el monestir dedicat al sant Arcàngel, les coves estaven dedicades a la deessa Venus. 

Mentre el cristianisme penetrava per les nostres contrades l’Arcàngel Miquel, Príncep dels Exèrcits Celestials, netejà de paganisme la comarca enfonsant als abismes del Fai i els seus gorgs, a totes les fades malèfiques. Les veus que s’escolten des del fons dels gorgs responen: Som les fades d’aquests contorns que varen caure als gorgs.”

3. Relleu de Sant Miquel a la capella del santuai. Fotografia de l'autor.

En el punt central dels nervis de la capella troglodítica de Sant Miquel del Fai trobem aquest relleu de Sant Miquel matant el dimoni. El dimoni du una cua plena d'escames que assenyala el seu caràcter aquàtic i tectònic

Hi ha autores i autors que diuen que les deesses d'una religió poden ser incorporades a d'altres teologies com dimonis, dracs i serps, de les que generalment es diu que viuen en les obscures profunditats de les aigües primigènies.

La mateixa llegenda sobre el convent de monges de Sant Miquel, també sembla referir-se al mateix, si prenem en compte que en aquest cas es pot estar referint a les antigues sacerdotesses del culte a Venus. Aquestes monges perden el camí del Senyor al mantenir tot tipus de plaers mundans amb una comitiva de formosos i galants cavallers que anant de caça es perden i van a parar al convent. El seu càstig fou terrible, ja que cairen també al fons de la vall, precipitat el convent per les dues cascades desbordades.

Les sacerdotesses antigues de la deessa mantenien relacions sexuals de caire ritual, podria estar indicant doncs també la substitució del culte.

Es de destacar la construcció de les dues esglésies a prop de les coves. La de Sant Martí, sobretot, es a escassos cinquanta metres de l’entrada de la cova de les Tosques. El culte de l’interior de les coves es desplaçat a l’espai cristià, probablement amb el desplaçament físic d’algun objecte betílic, en cas que existís en l’interior de les grutes.

3. Entrada a la cova de les Tosques. Foto de l'autor

Entrada a la cova subterrània de Les Tosques. A la part superior podem veure l'església de Sant Martí, temple que va ser aixecat amb molta seguretat per cristianitzar aquest espai que seria sagrat pels antics pobladors de la vall del riu Tenes.

La troballa de la imatge de Sant Miquel, com no, es trobada també per l’animal solar , el bou. El lloc de la troballa es correspon on està la capella troglodítica. Hi fundaren allí un convent amb el títol de “Solitaris de Sant Víctor”. Un detall curiós és que la imatge del sant era tota daurada i la cama per on l’havia agafat el bou  havia quedat negra. Com es natural procuraren fer daurar la cama del sant però per molt que la pintaren sempre tornava al seu color negre. L’autor (Francesc Maspons i Labrós) parla a l’any 1876 com si aquesta imatge existís en aquell moment (hores d’ara a Sant Miquel desconeixen el lloc on es troba). La cama negra pot tenir relació amb la matèria negra que el sant sotmet (femenina, fèrtil com la deessa negra) i també amb el simbolisme iniciàtic del coix. 

Les llegendes sobre goges, encantades i  dones d’aigua són abundants en la zona de Sant Miquel del Fai i rodalies.

4. Cova de Sant Miquel del Fai on les llegendes parlen de dones d'aigua

Per exemple la de la donzella de la cova: al final de la cova de Sant Miquel hi  ha un palau amb cambres meravelloses on viu la donzella encantada, la llegenda de Les encantades de Vall de Ros, o la de la dona d’aigua: Força interessant, ja que té relació amb la collita del blat, enriquint doncs l’element de culte aqüífer amb el de la deessa de grà. És una història en la que l’hereu del mas de Vilaplana es casa amb una dona d’aigua, amb la condició de que mai l’anomeni com a dona d’aigua. Quan la dona d'aigua ordena als pagesos que seguin el blat quan encara és verd, l’hereu indignat diu el seu nom. Això provoca que ella desapareix-hi i posteriorment també s’emporti els seus dos fills. 

5. El santuari i els dos salts d'aigua espectaculars, del riu Tenes i del riu Rossinyol

  Fotografies

1, 2 i 3 fotografies de l'autor del blog.

4. Cova de Sant Miquel del Fai

5. Santuari i salts d'aigua