EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA

EL SOMNI DE LA DEESSA TERRA
La dama dorment, Museu Arqueològic de Malta. Fotografia de l'autor del bloc

diumenge, 24 d’abril del 2016

La Deessa Terra i Joan Miró (The Earth Goddess and Joan Miró)

Tal com ja sabeu els que puntualment seguiu aquest bloc, en algunes entrades hem volgut tractar les obres d'alguns artistes coneguts a nivell mundial, que en alguns moments de la seva trajectòria artística s'han inspirat en motius o temes intrínsecament lligats en la Deessa Terra, entre els que destaquen Salvador Dalí i Antoni Gaudí.

També en una de les primeres entrades vam fer una introducció genèrica amb el títol de Algunes obres d'art contemporànies inspirades per la Deessa Terra, on apareixia com a obra inicial l'escultura Femme, que Joan Miró va realitzar l'any 1981 i que s'exposa la Casa de la Ciutat de Barcelona. Ja explicàvem llavors que: en aquesta obra trobem recollits alguns dels símbols més significatius de la Deessa Mare com a procreadora i font de vida primordial; el seu color fosc, les natges prominents i la concavitat profunda en forma de llavor invertida a la panxa que evoca una vulva de grans dimensions i que té certa similitud amb la Deessa de Gavà. La seva meitat inferior no disposa d'apèndixs diferenciats, a la manera d'un estrat o una campana, simbologia que tal com afirma Erich Neumann d'altres representacions porta a la nostra memòria la figura de Gaia, la Mare Terra, ja que el territori inferior es correspon amb la fertilitat.

Doncs bé,  avui comentarem altres obres d'aquest altre artista universal català que ens reafirmen la prominència del simbolisme de la Deessa Terra en el seu imaginari artístic. I quina millor manera que iniciant precisament amb una altra escultura de similars connotacions amb Femme, ja que tornem a trobar una gran forma acampanada en la base que ens evoca la massa de la Deessa Terra. 




1. El Sol, la Lluna i un Estel, o Miss Chicago, Joan  Miró, 1981. ENLLAÇ



En aquest cas però els braços de la figura no estan adreçats cap a l'inferior on es produeix la gestació, sinó cap el superior, cap l'Univers. D'aquesta forma l'artista surrealista vol remarcar la relació de la Deessa Terra amb els estels, la Lluna i el Sol. El nom de l'obra ja recull aquest simbolisme; El Sol, la Lluna i un Estel, encara que popularment se la coneix com Miss Chicago. En la part més superior dels dotze metres de l'obra destaca un forma metàl·lica en forma de forquilla, que simbolitza un estel. La Deessa Terra assumeix d'aquesta manera el vincle antic de la Gran Deessa, senyora del Món, la Lluna, el Sol i els astres.

2. Femme, Joan Miró. 1981. Casa de la Ciutat de Barcelona. ENLLAÇ



Tal com podeu observar en l'obra Femme, de Miró, els braços de la figura femenina es dirigeixen cap a l'inferior, la part on es produeix la gestació. En canvi en l'obra El Sol, la Lluna i un Estel (o Miss Chicago) els braços s'eleven cap a la cúpula.  La Gran Deessa ha estat des de temps immemorials Senyora del Més A dalt i del Més Abaix...













No volem reduir, però, el món artístic simbòlic de Miró exclussivament a la representació de la Deessa Terra. Fer això significaria un exercici simplista sobre tot el seu univers simbòlic que sovint se'ns escapa i que és difícil de poder interpretar. L'artista apuntava que la seva obra era com una llavor, que havia de revelar el món, a través de la imaginació. Un món en el que solia aparèixer la dona, els sexes masculins i femenins, l'estel, l'ull, el vols dels ocells... I sobretot, i el més important, que la seva representació posseïa una dimensió sagrada. Un univers però en el que la Terra tenia un paper essencial, en aquest cas com a espai de contacte amb el Cel i lloc on es desenvolupa l'existència, i també un lloc que la societat del segle XX estava ja destruint, on la saviesa i equilibri que el món de la pagesia de la infància del petit Joan estava desapareixent:


"les obres de Miró constitueixen representacions tancades de l'univers: microcosmos que funcionen com a models simbòlics d'un univers en que els intercanvis energètics entre els éssers que poblen el binomi cel-terra són el resultat de la comprensió d'un món on els instints atàvics, molt arrelats a la terra, coexisteixen en un espai artístic ple de reminiscències culturals". 
"El respecte per les propietats dels materials, la seva manera característica de seleccionar-los i incorporar-los a la seva obra li permeté cridar l'atenció sobre allò que la societat destrueix: l'ecosistema i les formes de vida camperola i artesanal. D'aquesta manera Miró es convertí en un defensor del que es natural, de la saviesa i del sentiment popular, i esdevingué ell mateix un artesà, íntimament lligat a la seva terra." (1)


3. Dona i ocell. Joan Miró, 1983. Parc de l'Escorxador, Barcelona. ENLLAÇ 

Un dels millors exemples de l'obra mironiana també el triarem de l'àmbit de l'escultura, el podeu observar en la fotografia anterior. És una de les imatges icòniques de la ciutat de Barcelona. En aquesta obra Miró va voler destacar diversos aspectes simbòlics que són del nostre gran interès en el bloc que ens ocupa. La connexió entre l'arrelament a la Terra i el vol d'un ocell a través del cos femení. (2) Però a més l'artista català utilitza les formes més antigues d'expressió de la fertilitat humana, en plena relació amb la fertilitat de Terra, símbols que ja trobem representats en l'antic art Paleolític: una forma vertical evidentment fàl·lica, mentre que la figura femenina està representada per la gran vulva de color negre,  que podeu distingir en la imatge. A sobre del gran fal·lus un cilindre on reposa una mitja lluna que ens dirigeix al món dels estels. 

Sembla ser que Miró volia evocar d'aquesta manera el costum de les antigues ciutats romanes que gravaven un fal·lus a les portes de les ciutats per desitjar força i salut als viatgers que arribaven i tal com trobem a la ciutat romana d'Empúries.(3)




(1). L'univers simbòlic de Joan Miró, 1930-1980. Isidre Vallès i Rovira.
(2) The Shape of Color. Joan Miro's Painted Sculpture. William Jeffett. Washington D.C: Scala Publishers Ltd, 2002. p.21-65.
(3) Dona-bolet amb barret de lluna, coneguda popularment com el condó. Jaume Fabré i Josep Maria Huertas.  

diumenge, 10 d’abril del 2016

La sorprenent sacralitat universal de les pedres de llamp (The surprising universal sacred Thunderstones)

És realment difícil poder explicar com algunes creences antigues tenen coincidències realment sorprenents en tots els continents de la Terra. El cas d'avui és paradigmàtic, ja que està extès arreu del món i aparentment no se li pot trobar una argumentació de com els éssers humans de llocs tant distants van arribar a les mateixes creences. Creences que amb l'ús del coneixement científic històric a partir del segle XIX van ser evidentment descartades. 
Com pot ser doncs, que les pedres polides prehistòriques que eren trobades a la superfície de la terra es consideressin d'origen celeste? Com pot ser que es creies que provenien dels llamps o dels trons i que assumissin llavors el nom de pedres de llamp o pedres de tro, segons la cultura? Com pot ser que aquesta mateixa idea aparegui en llocs tant distants com són el Japó, Europa (Rússia, Holanda, Alemanya, Irlanda, Gran Bretanya, Hongria, etc), la Xina, Cuba, Sudan, Indonèsia...? Que a més es cregui el mateix; que protegeixen dels llamps i d'altres desastres, adversitats i perills i que a més contenien la potència i energia del llamp..

René Guenon (1) considerava, gairebé cent anys enrere, que els pagesos per tradició oral havien conservat tradicions des de la més antigues fases de la humanitat i que una d'elles precisament era el simbolisme de les pedres de llamp o pedres de tro. Els pagesos consideraven així que el tro podia arribar de dues maneres diferents; o bé "en foc" o bé en pedra. 

Les pedres de llamp majoritàriament solien ser pedres polides neolítiques (a vegades estris de sílex) però també eren considerades així les pedres que podien resultar estranyes o especials, tals com fòssils d'animals o meteors. 


Estris de pedra neolítics



1. Destrals neolítiques (Suïssa, 2700 S.C.) , una de tantes pedres especials que van ser considerades com Pedres de llamp o Thunderstones. ENLLAÇ

Els primers indicis dels que tenim coneixement històric sobre aquesta creença els podem trobar en els antics romans. Anomenaven CERAUNIA a les pedres de llamp. Si tenim en compte que aquest nom prové del grec KERUANÓS (llamp), podem intuir que fins i tot els romans, com molts altres conceptes, ho haguessin heretat també dels grecs amb el que això voldria significar d'una antiguitat encara major. Sembla ser que els grecs i els romans ja creien que les pedres neolítiques polides eren Pedres de llamp i per tant les col·locaven entre les teules o les parets de les cases, ja que consideraven que un llamp no queia mai dues vegades en el mateix lloc. Els pagesos de molts llocs d'Europa seguien fent el mateix fins no fa gaire.

També es pot tenir en compte que l'origen celeste de les pedres de llamp o de tro estaria relacionat amb antics mites que descrivien els astres o el propi cel construït per pedres, que es podien desprendre aïlladament durant les tempestes, gaudint de la sacralitat del més alt i estant impregnades d'una certa força màgica esotèrica (2)






2. Dibuix de pedres de llamp o thundestones. Conrad Gesner, 1565. ENLLAÇ


En aquest dibuix científic del segle XVI es representen el que llavors anomenaven com a thunderstones, pedres del tro o del llamp. Tal com podeu deduir es tracta d'artefactes lítics prehistòrics.






A Catalunya els pagesos pensaven que quan la pedra del llamp queia al terra es quedava enfonsada i fins passat set anys no sortia a la superfície. També la feien servir com element protector introduint-la en els sostres i parets de les cases, tal com podeu veure en la fotografia inferior. Idees similars es troben a Navarra, Aragó, País Vasc, Extemadura, Andalusia, Castella...


2. Pedres neolítiques dins de la paret d'una casa a l'Alt Urgell (Lleida). ENLLAÇ



3. Pedra neolítica trobada en la teulada a Rainsough Brow (Anglaterra). ENLLAT

Triarem només un parell d'exemples de  la gran quantitat que podríem trobar a nivell mundial: 

Cuba: "La gent creu que aquestes pedres, de forma estranya i del que no s'expliquen l'origen, procedeixen del llamp; alguns diuen que són pròpiament la centella, el projectil del llamp, i que la seva fogonada és el llamp i el tro és el so. Booy registra la superstició antillana referent a que a la casa on es guarda una Pedra de llamp no cau cap exhalació elèctrica"(3)

Papua: Les pedres de tro cauen quan hi ha fortes pluges. L'enorme tro és un indicador d'on trobar aquestes pedres. La pedra es pot trobar en el lloc on ha caigut el llamp, si cau sobre un arbre aquest es parteix. Si cau al terra es fa un forat i queda enterrada.


4. Pedres de llamp d'Arfak Mountains (Papua Occidental). ENLLAÇ



Tal com podem observar en la fotografia el que s'anomenes pedres de llamp, o de tro, en aquesta zona de Papua poden ser perfectament estris polits de l'edat de pedra d'aquella illa d'Indonesia.













Fòssils 

Si fins el segle XVIII o XIX no es podia tenir cap mena de coneixement encertat sobre el que podien ser realment els estris paleolítics i neolítics, encara menys es podria arribar a conèixer l'origen de les pedres fossilitzades d'antics animals i vegetals. No és estrany doncs poder descobrir com antics fòssils amb formes realment curioses van ser interpretats com d'origen celeste o diví. Alguns exemples interessants són els fòssils d'animals marins semblants a calamars o també les garotes o eriçons marins, que per les seves marques en forma d'estel reforçaven el missatge celestial sagrat.



5. Fòssil de garota trobat en jaciment víking. ENLLAÇ
Aquest fossil de la dreta està lligat amb bandes de bronze. Va ser trobat en un jaciment víking a Lindholm Hoje (Dinamarca). Era considerat com una pedra de llamp o del tro, o fins i tot com a martell del déu del tro Thor. Aquests tipus de fòssils han estat trobats en molts túmuls d'enterrament antics dels paissos nòrdics i Gran Bretanya.  







6. Representació de l'origen del fòssil de belemnite. ENLLAÇ


Els fòssils de calamars (belemnites), són anomenats a a Alemanya com pedres de llamp (donnerkeil). Apareixen en grans quantitats en determinades platges i també eren considerats com a pedres sagrades o profilàctiques. 
La mateixa creença la trobem a Jaén (Andalusia) i a les comarques lleidatanes catalanes de la Noguera i el Pallars Jussà (4)






Les autèntiques pedres de llamp o pedres de tro

Em volgut deixar pel final el que realment són les autèntiques pedres de llamp o de tro (això sí, si no es vol tenir en compte que René Guenon en aspecte simbòlic considerava que les destrals neolítiques també eren anomenades pedres de llamp o de tro en quan a figuració material: la destral de pedra trenca o talla i per això podia representar el llamp). Les autèntiques pedres de llamp podien ser dues coses reals: les fulgurites o bé els meteors.

  • Les fulgurites


Quan un llamp cau sobre sorra es forma una estructura solidificada tubular (de vidre o sorra cristalitzada) que rep el nom de fulgurita. Poden ser de petites dimensions (un parell o tres de pams) però també poden tenir dimensions considerables, com el que podeu observar en la imatge inferior. La forma pot variar molt, depenent de la composició de la sorra. Es poden trobar en platges i en deserts.


5. Fulgurita creada a partir d'un llamp en una platja. ENLLAÇ


  • Meteorits
El darrer tipus de pedra de llamp o del tro del que parlarem possiblement sigui el més important a nivell sagrat, i , a més, podria ser el que en els moments inicials de la consciència humana hagués provocat la creença en les pedres de llamp o del tro. A nivell sagrat és vital si tenim en compte que un dels principals elements sagrats d'una de les religions que té més fidels en l'actualitat és precisament una pedra negra caiguda del cel; la kaaba. Per descomptat que en l'antiguitat,si després de  veure una gran lluminària en el cel es trobava una pedra clavada en la superfície de la terra havia d'aixecar una gran devoció.


6.El meteorit Willamette. ENLLAÇ


En aquesta imatge podeu observar el meteorit Willamette, que es troba exposat al Museu d'Història de Nova York. Aquesta roca d'origen meteòric, de 15 tones de pes, era una pedra sagrada de la tribu dels indis clackama, de l'estat d'Oregó.




























(1) Símbolos fundamentales de la ciencia sagrada. René Guenon. Paidós Orientalia, Barcelona, 1985.
(2) El cielo ¿caos o armonía? J.P. Verdet. Aguilar s.a. Ediciones, Madrid, 1989
(3) Las piedras del rayo. Folklore religioso cubano. Revista archivos de folklore cubano. Vol 1. Núm.2 .p.96.
(4) El rayo y los fósiles ibéricos. Heraclio Astudillo Pombo.